30 de gener de 2008

Ahir vaig assistir, convidat per la Comunitat Israelita de Barcelona, a una conferència de la Pilar Rahola que pretenia esdevenir un acte de desgreuge envers la comunitat jueva resident a Catalunya arran dels lamentables successos que estan succeint-se darrerament al nostre país i que molt tenen a veure amb aquesta comunitat. 

Com a català, personalment em sento ofès i indignat per l'actitud del govern de la Generalitat de Catalunya envers la qüestió jueva. S'estan començant a travessar unes línies vermelles que mai s'haurien d'haver creuat. Com pot assistir un Conseller d'Interior a una manifestació on es fa enaltiment del terrorisme? Com es pot ésser tan enze per voler juxtaposar la memòria de l'horror i vergonya per a l'espècie humana que representà la  politica sistemàtica d'anihilació del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial amb el conflicte del Pròxim Orient? Què impulsa qualsevol líder polític de primera línia del nostre país a no pronunciar-se en veient que s'ha atacat una sinagoga a Barcelona? 

Aquestes, entre d'altres, són algunes de les preguntes sobre les quals va articular el seu discurs la Pilar Rahola. Són preguntes amb resposta, certament. Segons ella, l'única manera de fer una aproximació al conflicte àrabo-israelià: fent-se preguntes. Les seves respostes, i que comparteixo gairebé en llur totalitat van ser dites en un discurs no exent de fermesa i consistència moral, i perquè no dir-ho, de certa èpica. Potser que l'indret, la sinagoga de la comunitat, amb pregària prèvia en memòria de les víctimes del terrorisme i dirigida pel rabí de la CIB i el director de joventut de la mateixa, s'ho valia: una periodista cristiana, dona, en un lloc on se celebra el culte de la comunitat jueva, fent un discurs polític que resultava esdevenir tot un al·legat de la llibertat i dels valors democràtics. Encoratjador. Sobretot copsant, per la seguretat amb la qual comptava l'esdeveniment, que a voltes, defensar la causa de "la veritat, només la veritat, i res més que la veritat" demana determinació i coratge davant dels enemics que ara i sempre ha tingut la lliberat humana.

Aquests dies el nostre país ha estat notícia a la premsa internacional: a Barcelona es crida 'Visca Hamàs' i s'ha atacat una sinagoga. I ningú ha sortit públicament a dir: eps, això s'ha de tallar d'arrel. La Barcelona cosmopolita del sud d'Europa i que aspira a ser el centre del Mediterrani passa de les actituds antisemites. 

Potser caldrà, novament, explicar a algú els perills latents que implica per a qualsevol societat democràtica i lliure girar els ulls davant d'aquests fets. I especialment a aquesta esquerra tan progressista i cofoia que tenim en aquest país. Aquesta esquerra que viu emmirallada encara pel moviment obrer dels segles XIX i. XX i que compta entre els seus referents des de Marx fins a Fidel Castro. Molts d'ells tenen repressaliats de guerra encara a la seva família. Alguns van passar per camps de concentració. La diferència és que els jueus als camps de concentració hi anaven a morir fruit d'una terrorífica estratègia planificada de neteja ètnica a gran escala.

Generar ambients propicis en una societat democràtica perquè aquests fets no escandalitzin i puguin succeir-se és podrir-ne la seva ànima. I jo encara tinc esperança en la nostra ànima col·lectiva.

Oshe shalom Bimromav, hu yaase shalom aleinu veal kol Israel, veimru, Amén