Un dels fenòmens més existosos de la Internet catalana és la de recollir certes inquietuds de la societat i dels agents polítics o polititzats per crear un web on, normalment, la gent signa un manifest al qual s'hi adhereix aportant el seu correu electrònic. Qualsevol causa és bona per cridar l'atenció dels poders públics i els mèdia i alhora teixir xarxa.
El que està per veure, encara, és si realment aquest és un bon mecanisme per mirar d'autoconstituir-se en un
lobby de pressió davant dels poders constituïts. De fet, la única utilitat que, ara per ara, aporten aquest tipus de campanyes
on-line és la de confeccionar una potent base de dades de
targets a qui poder dirigir certs
inputs via correu electrònic. I poca cosa més.
Aquest tipus de campanyes acostumen a ser minimalistes doncs es formulen perseguint un objectiu molt concret. En podem trobar de tot tipus però la majoria d'elles sorgeixen d'un interès polític o social. Posaré un exemple il·lustratiu de campanyes que s'han fet i es fan i serà el mateix lector qui veurà quina és i ha estat la incidència real d'aquestes iniciatives:
1 de novembre de 2006: Artur Mas guanya les eleccions nacionals amb una clara diferència sobre els seus adversaris, però la dinàmica de pactes postelectorals exclouen el vencedor de les eleccions de la presidència de la Generalitat. Apareix simultàniament a la xarxa una
pàgina anomenada
Per un Govern Estable, Fort i Digne: Mas President. El format, el què hem apuntat anteriorment: manifest i possibilitat d'adhesió. Resultat: 2332 suports individuals.
¿Va aconseguir aquesta campanya, un canvi en la direcció de pactes postelectorals? Evidentment que no. Però com aquesta campanya, n'hi ha -i n'hi hauran- moltes més:
per un estat propi,
per aturar el pas del tren d'Alta Velocitat per sota de la Sagrada Família,
per un hub intercontinental a l'Aerport del Prat,
per una llei electoral amb llistes obertes,
pel dret a decidir, ... Fins i tot, alguns espavilats es van empescar fa temps la possibilitat de crear un
metaweb que agrupés totes les campanyes generades per la Internet catalana i visualitzés clarament la incidència en forma de suports de cadascuna!
Però no podem descuidar que, ara per ara, el mecanisme s'ha demostrat fracassat en la majoria de casos ja que no s'aconsegueix l'efecte perseguit. Això sí, pot arribar a demostrar que la "desafecció" que pateix avui la ciutadania envers la política pot vehicular-se d'alguna forma concreta a Internet. Demostra també, amb noms i cognoms de ciutadans anònims, que hi ha gent implicada, amb ganes de participar i de dir-hi la seva.
És per això que els partits haurien de saber com aconseguir la implicació de la ciutadania amb aquests mecanismes 2.0. No tot hauria de reduir-se a recollir correus electrònics per enviar posteriorment els teus
inputs. S'hauria de potenciar una mena de
political networking similar a l'usat per les xarxes socials, però orientat des de les maquinàries de partit; si és que aquestos, volen de veritat trencar la dinàmica actual de distanciament societat-partits polítics.
Perquè per molt que la societat tingui moltes formes per treballar per certs interessos via associacions, entitats, etc.; l'únic subjecte de sobirania i de Poder continua -i continuarà essent- un Parlament format de grups parlamentaris de diferents partits polítics.